WikiPortallus: Israel.html

Israel (en hebreu: יִשְרָאֵל, Yisra'el, en àrab: إسرائيل, Isrā'īl), oficialment l'Estat d'Israel (en hebreu: מְדִינַת יִשְרָאֵל, Medinat Yisra'el, en àrab: دَوْلَةْ إِسْرَائِيل, Dawlat Isrā'īl), és un Estat de l'Orient Mitjà, localitzat a la regió oriental de la mar Mediterrània. Limita amb el Líban al nord, amb Síria al nord-est, amb Jordània a l'est i amb Egipte al sud-est. Cisjordània i Gaza, ocupats per Israel, són territoris adjacents. A més, Israel controla una sèrie de territoris a la riba oest del riu Jordà. Té costes al mar Mediterrani, el golf d'Aqaba (o d'Eilat), la mar Morta i el mar de Galilea.Amb una població de 7,28 milions d'habitants, la majoria dels quals són jueus, Israel és també la llar d'àrabs musulmans, d'àrabs cristians, i d'altres minories ètniques i religioses.

Història

Dins la cultura jueva, Israel ha estat la seva llar per més de 5.000 anys, com a Terra Promesa o Terra Santa. Es creu que el poble hebreu hi va evolucionar com a una fusió de diversos pobles seminòmades amb el poble cananeu. Israel s'esmenta per primera volta a l'estela del fill del faraó Ramsès II, Merneptah (o Merneptà), al segle XIII aC. És un grup de tribus confederades. El seu santuari era a Xiló o Siló (31 al nord de Jerusalem i després a Nov i Guiv'on). Les seves tradicions recorden l'esclavatge egipci al delta del Nil, i d'una entrada a Canaan novament.

Després de l'Èxode d'Egipte, els hebreus van formar el Regne d'Israel. El 926 aC, el regne es dividí en dues parts: el regne d'Israel al nord i el de regne de Judà al sud (amb Jerusalem com a capital), amb etapes d'unificació i de desunió, el regne del nord va ser conquerit per Assíria i el del sud per Babilònia. Després van formar part de l'Imperi Persa, de l'Imperi Grec, i de l'Imperi Romà, amb el nou nom de Judea. Van tenir un breu període de independència obtingut gràcies als macabeus. Però, després de diverses sublevacions, els romans van destruir Jerusalem i van obligar als jueus a fugir d'Israel, començant el període de la Diàspora i van anomenar aquest territori Província de Síria i Palestina. El territori va formar part de l'Imperi Bizantí, i després de l'Imperi Otomà, encara que per un breu període durant l'Edat Mitjana els croats van conquerir Jerusalem i les regions voltants establint el Regne de Jerusalem.

Des de la pèrdua dels cristians davant dels musulmans ha estat un territori àrab.

El moviment sionista, va ser un moviment nacionalista jueu que va néixer a finals del segle XIX, amb la intenció de restablir l'estat de Israel a Palestina (malgrat pressions externes per triar altres països com Uganda), i donar un territori a una nació en exili. Els primers immigrants van arribar fugint de la persecució a Rússia. Però, després de la Segona Guerra Mundial i l'holocaust jueu sota la persecució nazi, es va crear l'estat d'Israel independent per votació de la Lliga de Nacions, i immigrants de tota Europa s'hi van establir. Davant el conflicte creixent entre jueus i àrabs, que havia començat amb els primers immigrants sionistes, la comunitat internacional va forçar la divisió de Palestina entre jueus i àrabs. Aquesta solució va ser rebutjada pels països àrabs, i el 1948 va esclatar la Guerra de la Independència, la primera guerra entre àrabs i israelians. Israel va guanyar la guerra, conquerint part del territori destinat als àrabs. Encara avui, el conflicte per la terra i l'aigua, i el dret dels refugiats palestins a retornar als territoris controlats per Israel són una font de conflictes i de tensió internacional.

Israel establí l'any 1950 la ”llei del retorn”, que dóna a tots els jueus el dret a emigrar a Israel i la llei de ”ciutadania” (1.952) que automàticament garanteix a cada emigrat jueu el dret a la ciutadania israeliana. La majoria dels jueus que formaren l'Estat d'Israel expulsant-ne els seus pobladors originaris foren provinents dels països de l'est i centre d'Europa, els askenazis, jueus descendents dels pobles de l'est d'Europa i zones d'Àsia, com els kazars, que es convertiren al judaisme els segles IX i X. Orígens que contrasten amb la pretensió de "retornar" a Palestina segles després del moviment sionista, mentre els pobladors de Palestina, descendents dels originals pobles semites, en són expulsats.

L'any 1967 els Països àrabs, encapçalats pel President egipci Gamal Abdel Nasser, començaren l'aïllament del Port d'Eilat (al sud d'Israel) que fou considerat "casus belli" per Israel, començant la Guerra dels Sis Dies, en què Israel ocupà la península del Sinai (que fou retornada a Egipte després del tractat de pau de 1978), la Cisjordània (inclosa la Ciutat Vella de Jerusalem) i els Alts del Golan. Les Nacions Unides, que no feren res per evitar la guerra i àdhuc retiraren les seves forces que estaven apostades a la frontera amb Egipte, han dictat diverses resolucions que estableixen que Israel s'ha de retirar dels territoris obtinguts a la guerra dels sis dies de 1967, resolucions que Israel ha aplicat parcialment (a la Franja de Gaza i la Península del Sinai).

Es calcula que després de la guerra de 1948, 726.000 palestins de les àrees d'ocupació van ser desplaçats o exiliats, i des d'aleshores la xifra de refugiats palestins ha arribat als 4.255.120, repartits entre els camps de refugiats de Cisjordània (687.542), Gaza (961.645), el Líban (400.582), Síria (424.650), Jordània (953,012) i altres països, segons dades de l'ONU .^[1]. Israel va establir colònies jueves a les zones ocupades, contra les repetides resolucions de l'ONU. L'any 2006 evacuà, tanmateix, les colònies de la Franja de Gaza, però mantingué les de Cisjordània i Jerusalem Oriental. En els darrers anys, també ha iniciat la construcció d'un mur dins de Cisjordània, que anomena "tanca de seguretat" entre els territoris palestins i israelians, per a annexionar-se nombroses terres palestines que queden segregades pel mur, així com aprofundit l'annexió progressiva de Jerusalem Oriental iniciada el 1980.^[2], condemnada també per l'ONU.^[3]. Aquest mur ha estat igualment condemnat per l'ONU i la comunitat internacional, a excepció dels EUA. La Cort Internacional de Justícia de La Haia assenyalà que "La construcció del mur per part d'Israel... en el territori palestí ocupat, inclòs el del voltant de Jerusalem Oriental... és contrària la la llei internacional. Israel té l'obligació de desmantellar aquesta infraestructura... i fer reparació del dany causat..." en una resolució el 9 de juliol de 2004 ^[4].

La situació d'enfrontament entre la població àrab i l'exercit d'Israel està causant nombroses víctimes entre les dues comunitats. Periòdicament, especialment des de 1990, es posen en marxa diversos processos de pau que, constantment torpedinats pels incompliments sistemàtics israelinas, amb la continuada construcció de colònies i assentaments il·legals^[5]<, el bloqueig i càstig col·lectiu contra la població dels territoris ocupats, i els bombardejos constants amb el pretext de combatre atacs suïcides dels palestins, fins al moment no han aconseguit resoldre el conflicte, .

A més del conflicte israeliano-palestí, i de les guerres àrab-isarelianes (1948), Guerra del Canal de Suez (1956), guerra dels Sis Dies (1967), i guerra del Yom Kippur (1973), Israel ha envaït dues vegades el Líban, la primera vegada l'any 1982, per combatre les forces palestines en aquest país i intervenir en la Guerra Civil libanesa al costat de les falanges cristianes, les quals realitzarien, amb la col·laboració dels militars israelians, la matança de milers de refugiats civils a Sabra i Xatila. Israel es retir finalment l'any 2000 després de patir grans baixes en una llarga guerra de guerrilles al sud del país amb els guerrillers libanesos del moviment d'Hesbol·là. Igualment, i com represàlia al segrest de dos soldats israelians per part d'Hesbol·là, inicià una campanya de bombardejos sobre la població civil ^[6]^[7], les infraestructures i la indústria libaneses a tot Líban.^[8]^[9]^[10] l'estiu de 2006, que acabà amb una segona invasió del sud del país fracassada davant la resistència dels milicians xiïtes, retirant-se al final de la contesa sense haver assolit cap dels seus objectius. De tota manera, Israel manté l'ocupació de les Granges de Xebaa i dels Alts del Golan, a Síria.

Drets Humans

Pel que fa al mateix estat d'Israel, la discriminació que sofreixen nombrosos ciutadans que viuen en territori israelià ha estat acreditada per diverses organitzacions de defensa dels Drets Humans. Human Rights Watch destaca que a Israel no està garantida de facto la llibertat religiosa i la desprotecció dels ciutadans palestins. La discriminació de la població palestina s'exerceix des de les pròpies institucions israelianes a través, per exemple, de la implementació discrecional i contrària als interessos palestins de la legislació relativa a la demolició de cases^[11] o de confiscació de terres. De la mateixa manera, els palestins amb ciutadania israeliana també pateixen discriminació quant a que la gran majoria d'ells no són cridats a files, i a Israel la realització del servei militar és un element decisiu a l'hora d'optar a determinats beneficis (preferència en l'ocupació de llocs de treball públics o d'habitatges).

Les zones urbanes o rurals de majoria palestina no reben les mateixes ajudes estatals que altres zones en les quals viu població jueva. En altre àmbit, l'aplicació de la justícia comporta una clara discriminació entre jueus i palestins. Els colons jueus acusats d'assassinar a palestins reben condemnes de set anys com a màxim, mentre que els palestins per l'assassinat d'un jueu són condemnats a cadena perpètua. Aquests són alguns dels casos en els quals es detecten discriminacions contra la població palestina, però es pot afirmar que existeix una política continuada i general de discriminació portada a terme per les autoritats israelianes en contra de la població palestina d'Israel i de Jerusalem Est. Aquesta política ha estat denunciada contínuament per organitzacions internacionals i per organitzacions israelo-palestines de defensa dels Drets Humans com a intencionada de cara a promoure l'emigració de la població àrab.

El relator especial de les Nacions Unides, en els seus informes sobre la situació dels drets humans en els territoris palestins ocupats des de 1967, I/CN.4/2000/25 ^[12], A/57/207 (2002)^[13], reconeix l'existència a Jerusalem Est de violacions greus dels drets humans, especialment en tot el que té a veure amb la revocació arbitrària de la residència a Jerusalem Est i la retirada de targetes d'identitat i permisos de residència. Aquestes mesures, considerades com arbitràries i aplicades únicament a la població palestina, han afectat a desenes de milers de palestins des de 1967. Aquesta política israeliana persegueix la judaització de la ciutat de Jerusalem. Un jueu mai perdrà la residència a la ciutat, encara que marxi fora del país durant anys, en canvi els palestins perden la residència amb molta facilitat.

D'altra banda, el govern israelià practica amb freqüència la demolició de cases palestines (Informe d'Amnistia Internacional de 2004^[14]) que han estat construïdes sense permís a Cisjordània o bé en la zona de Jerusalem Est. És necessari tenir en compte que obtenir un permís de construcció és pràcticament impossible per a un palestí. La política israeliana de denegació de permisos de construcció i la demolició de cases implica el desplaçament de multitud de palestins d'Israel. La casa constitueix un element important de la vida familiar palestina, tots els recursos que tenen van a parar a augmentar la casa i la família. Aquesta forma de càstig ja va ser utilitzada en temps del Mandat Britànic de la Societat de Nacions.

Una altra violació dels drets humans és el tancament dels territoris ocupats com a forma de càstig col·lectiu que des del govern israelià es justifica amb un "per raons de seguretat", però que va contra les lleis internacionals que el propi Estat d'Israel ha signat, i en concret, contra el 4º Conveni de Ginebra de 1949 (Títol III)^[15].

En altre àmbit, l'Estat d'Israel contínua practicant serioses violacions dels drets humans entre les quals s'inclouen la pràctica de tortures i maltractaments a persones detingudes, detencions arbitràries, abús de la detenció administrativa, judicis sense garanties, assassinats extrajudicials, etc. Són diversos els organismes internacionals (AI, HRW), palestins (Palestinian Prisoner Society) i israelians (BT'Selem) o el mateix El Relator Especial de les Nacions Unides^[16]^[17] informen de la impunitat amb que les forces de seguretat actuen i confirmen la pràctica de la tortura per part dels Serveis de Seguretat israelianes.

De la mateixa manera, en les zones B i zones C ^[18] els serveis de seguretat israelianes actuen lliurement, imposant el toc de queda, detenint gent, etc. En l'actualitat, i a partir de setembre de 2000, les represàlies han anat augmentat de grau fins el punt d'ocupar militarment i bombardejar zones controlades per l'Autoritat Palestina. Aquestes pràctiques han estat denuciades en repetides ocasions, fins i tot per la pròpia Unió Europea (informe del 28 de març de 2001).

Internacionalment, tal com ha exposat en diverses ocasions la Comissió de Drets Humans de Nacions Unides, Israel està considerada com una potència ocupant. D'aquest rol es deriven una sèrie de responsabilitats i obligacions entre les quals es troben les estipulades pel Dret Internacional Humanitari, en els diferents pactes dels quals Israel és part, i dels principis del dret internacional. Des de Nacions Unides s'ha afirmat en repetides ocasions que els assentaments o colònies jueves en els territoris ocupats són il·legals, i suposen un dels més greus obstacles per a la consecució de la pau en la zona, així com un impediment per a la completa realització dels drets humans de la població que habita la regió.

Política

L'estat d'Israel es defineix com una democràcia parlamentària basada en el sufragi universal i en la representació proporcional. Israel no té constitució, sinó onze Lleis bàsiques, que són la base de l'organització política d'Israel.

El cap d'estat és el president, una figura fonamentalment cerimonial, i és escollit per a un període de set anys. Té la funció d'escollir al líder del partit amb majoria o la coalició amb majoria de la Knesset com a Primer Ministre, qui és el cap de govern.

El poder legislatiu d'Israel està format per un parlament de 120 membres conegut com a Knesset. Les eleccions a la Knesset es realitzen cada 4 anys, però, la Knesset pot dissoldre's per majoria simple i convocar eleccions anticipades.

Subdivisió administrativa

Israel està dividit en 6 districtes (mehozot; singular, mehoz) i 13 sub-districtes (nafot; singular, nafà):

Geografia

L'estat d'Israel limita amb el Líban al nord, frontera reconeguda oficialment per l'ONU després de la retirada israeliana del sud d'aquest país; amb Jordània a l'est i amb Egipte al sud, ambdues fronteres reconegudes a partir dels acords de pau signats amb els dos països. Encara no ha fixat les seves fronteres amb Síria ni amb l'Autoritat Nacional Palestina en la zona de Cisjordània, encara que en aquest sentit la comunitat internacional considera com frontera a la "Línia Verda" (les fronteres de fet del dia 4 de juny de 1967, just abans de la Guerra dels Sis Dies), mentre que Israel aspira annexionar-se els grans blocs d'assentaments pròxims a aquesta línia, especialment el Gran Jerusalem i el Bloc d'Etzion, i amb menor probabilitat d'èxit, la ciutat d'Ariel a Samaria. El setembre de 2005, Israel va culminar la seva retirada unilateral de la Franja de Gaza fins a la "Línia Verda".

Economia

Israel té una economia de mercat amb tecnologia avançada, i una forta participació del govern. L'economia depèn de les importacions de combustibles (petroli, gas i carbó), de matèria primera i d'equip militar. Malgrat els recursos naturals limitats Israel ha assolit un intens desenvolupament de l'agricultura i la indústria durant els últims 20 anys, i en agricultura Israel es autosuficient. Les exportacions principals d'Israel són els diamants, equip d'alta tecnologia, equip militar, programari, productes farmacèutics, químics especials i productes agrícoles. Gairebé la meitat del deute extern és dels Estats Units, el país que més dóna recursos econòmics i militars a Israel. Un altra fracció considerable del deute es realitza per mitjà de inversors privats.

Demografia

A finals del 2002, el 19,1% de la població d'Israel era àrab i el 81,9% queia en la classificació "jueus i altres". Entre aquests darrers un 63% eren nascuts a Israel, un 27% immigrats d'Europa o Amèrica i un 11% provinents de l'Àfrica o l'Àsia.

Pel que fa a religió, en una enquesta que no inclou ateus o agnòstics, el 77% eren jueus, el 6% eren musulmans, el 4% eren cristians, el 2% eren drusos i la resta altres (samaritans, baha'i...).

El 6% dels jueus israelians es consideren haredim (religiosos ortodoxos), el 9% són religiosos, el 34% es consideren tradicionalistes (però no obeeixen estrictament les lleis religioses) i la majoria, el 51%, són seculars. D'aquests només el 53% creuen en déu, de manera que es pot deduir que un mínim d'un 18% dels israelians són ateus o agnòstics. Dels àrabs israelians, el 82% són musulmans, i el 9% són cristians.

Vegeu també

Referències

↑ Total registered refugees per country and area (PDF). 2005 ONU, 20 de novembre de 2007
↑ Israel & the Palestinians: Key Maps, l'annexió de Jerusalem Oriental British Broadcasting Corporation, 10 d'abril de 2007
↑ Resolució 478 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides ONU
↑ Resolució sobre les conseqüències legals de la construcció del Mur en el territori palestí ICJ
↑ Israeli settlements. Palestine Monitor. Data d'accés: 2008-03-11.
↑ Amnistia International (21 de novembre de 2001). "Israel/Lebanon: Further evidence of grave violations in Israel-Hizbullah conflict underlines urgent need for UN inquiry"
↑ Fatal Strikes: Israel’s Indiscriminate Attacks Against Civilians in Lebanon. Human Rights Watch: (Agost sw2006).
↑ Mideast War, by the numbers. Associated Press via The Guardian': (2006-08-18). Data d'accés: 2006-08-28.
↑ Lebanon Refuses Contact With Israel. Associated Press via The Guardian': (2006-08-30). Data d'accés: 2006-09-04.
↑ Amnesty report accuses Israel of war crimes. Guardian: (2006-08-23). Data d'accés: 2006-09-03.
↑ Israeli Committee Against House Demolitions
↑ Informe relator especial de les Nacions Unides I/CN.4/2000/25
↑ Informe relator especial de les Nacions Unides A/57/207 (2002)
↑ Informe d'Amnistia Internacional de 2004
↑ 4º Conveni de Ginebra de 1949 (Títol III)
↑ Informe PPS
↑ Informe relator ONU 2004
↑ Memoràndum de Sharm el-Sheikh

Israel.html

Taula de continguts